Continuem treballant: JOSÉ ANTONIO PAGOLA. "DÉU ENCARNAT".

DÉU ENCARNAT

Nadal ens obliga a revisar idees i imatges que habitualment tenim de Déu, però que ens impedeixen d’acostar-nos al seu veritable rostre. Déu no es deixa empresonar en els nostres esquemes i motlles de pensament. No segueix els camins que nosaltres li marquem. Déu és imprevisible.

L’imaginem fort i poderós, majestuós i omnipotent, però ell se’ns ofereix en la fragilitat d’un nen feble, nascut en la més absoluta senzillesa i pobresa. El col·loquem gairebé sempre en l’extraordinari, prodigiós i sorprenent, però ell se’ns presenta en la quotidianitat, en el normal i ordinari. L’imaginem gran i llunyà, i ell se’ns fa petit i proper.

No. Aquest Déu encarnat en el nen de Betlem no és el que nosaltres haguéssim esperat. No està a l’alçada del que nosaltres haguéssim imaginat. Aquest Déu ens pot decebre. No obstant això, no és precisament aquest Déu proper el que necessitem al nostre costat? ¿No és aquesta proximitat a l’humà la que millor revela el veritable misteri de Déu? No es manifesta en la feblesa d’aquest nen la seva veritable grandesa?

Nadal ens recorda que la presència de Déu no respon sempre a les nostres expectatives, ja que se’ns ofereix on nosaltres menys l’esperem. Certament hem de cercar-lo en l’oració i el silenci, en la superació de l’egoisme, en la vida fidel i obedient a la seva voluntat, però Déu se’ns pot oferir quan vol i com vol, fins i tot en el més ordinari i comú de la vida.

Ara sabem que el podem trobar en qualsevol ésser indefens i feble que necessita el nostre acolliment. Pot estar en les llàgrimes d’un nen o en la solitud d’un ancià. En el rostre de qualsevol germà podem descobrir la presència d’aquest Déu que ha volgut encarnar-se en el que és humà.

Aquesta és la fe revolucionària de Nadal, l’escàndol més gran del cristianisme, expressat de manera lapidària per Pau: «Crist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. Essent humà el seu aspecte» (Filipencs 2,6-7).

El Déu cristià no és un Déu desencarnat, llunyà i inaccessible. És un Déu encarnat, pròxim, proper. Un Déu que podem tocar d’alguna manera sempre que toquem el que és humà.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Nota:

Sadurní Tudela ens fa arribar aquest escrit de l'autor del llibre "Jesús. Aproximación histórica".

Publicat el 19 desembre 2020 a: gruposdejesus.com